Enciclopèdia de Cognoms Catalans

Escut i historial del seu cognom 

 Fer Comanda 

Estadístiques de Cognoms Catalans

Quí som ?/ Escriure

BLANES ORIGEN I SIGNIFICAT És un cognom toponímic, procedent del nom d'una vila del litoral de la Selva, d'origen pre-romà. La forma antiga del topònim és Blanda. LLINATGE I HISTORIA La família més coneguda d'aquest cognom és la que l'adoptà pel fet d'exercir la senyoria o castlania del castell de Blanes, fou dels vescomtes de Cabrera. Segons la tradició el primer d'aquest llinatge fou Ginès de Saboia, que hauria vingut, amb el seu germà Jacques, a Catalunya, durant les campanyes de Carlomagne. Ginès va rebre, pels seus mèrits en el combat, l'heretatge de la vila i el castell de Blanes. Ramon de Blanes, senyor d'aquesta vila en el 1010, va estar, amb el seu germà Godofred, en la campanya que féu el comte de Barcelona Raimon Borrell a Còrdova, segons consta en un privilegi atorgat el 1015. Guerau de Blanes participà, servint Ramon Berenguer, en les guerres que es feren contra els sarraïns, i fundà el monestir de Santa Maria de Rocabona, on molts dels seus descendents foren sebollits. El seu fill, Raimon de Blanes, va estar en la conquesta de Mallorca el 1115. El seu successor, Vidal de Blanes, fou un gran senyor català que es trobà en la conquesta d'Almeria, lluitant al servei de Ramon Berenguer IV. Guillem de Blanes va estar en la batalla d'Ubeda i posteriorment, en el 1213, a Muret. Vidal de Blanes i Fonollet fou membre del Consell de Regència de Catalunya durant l'estada del rei Pere el Cerimoniós a Sardenya (1351-55) i fou nomenat Bisbe de València (1356-69). El seu nebot, Francesc de Blanes i Palu (m. 1410), fill de Ramon de Blanes i Blanca de Palau, fou conseller del rei Martí l'Humà, refendari del Papa Benet XIII i Bisbe de Girona (1408-09) i de Barcelona (1409-10). Un germà, Ramon de Blanes i Palu va ser majordom del rei Martí l'Humà i acomplí missions diplomàtiques a Anglaterra i França. Vidal de Blanes i de Catllar, baró de Cotes, era cosí germà dels anteriors i fill de Guillem de Blanes i de Damiata de Descatllar. Fou cardenal de Santa Praxedes el 1395 i participà en missions diplomàtiques a Sicília (1396), Castella (1397), Avinyó (1402-03), Pisa (1409) i fou un dels encarregats de la custòdia de Frederic de Luna (1409). Esteve de Blanes, marquès de Blanes i Millars, senyor de Fontcuberta i Vallpillera i coronel de les milícies del Rosselló va ser creat per Lluís XIV cavaller d'honor en el Consell Superior del Rosselló i marquès de Millars. La línia dels senyors de Vilalba Sasserra i la vall de Joanetes heretà el comtat del castell de Centelles i els seus membres es cognominaren Blanes-Centelles. Francesc de Blanes Centelles i Desbac Descatllar, comte de Centelles, austricista a la guerra de Successió, tingué una intervenció destacada i el rei Carles III el féu gran d'Espanya i li concedí el Toisó d'Or i fou també batlle general de Catalunya. ARMES De gules, una creu plena d'argent. Uns altres porten: d'or, quatre xebrons de gules. PERSONATGES BLANES DESTACATS EN LA HISTORIA * Ramon de Blanes : (s. XIII). Frare de l'orde de la Mercè. Fou un dels primers que prengueren l'hàbit d'aquesta orde quan fou instituïda a Catalunya en el 1218. * Joan Blanes: (s, XVIII). Matemàtic valencià. Gran estudiós de les matemàtiques, realitzà obres molt considerades en el seu temps. Exercí el càrrec d'inspector de mines a Mèxic. CASES PAIRALS I TOPONIMIA BLANES és un municipi situat al peu de la Serralada de Marina, a l'esquerra de la desembocadura de la Tordera, a l'inici de la Costa Brava. Anomenada Blandae a l'època romana, l'any 1260 li fou atorgada una carta de població per Guerau de Cabrera. EL COGNOM EN L'ACTUALITAT Es fa difícil distribuir el cognom dins el territori lingüístic d'una manera clara, ja que el cognom és poc freqüent i hi ha una manca de documentació al respecte. Crida l'atenció, per exemple, que el cognom apareix més en el NE. de Catalunya (Empordà, Gironès, Garrotxa, la Selva) que no en altres llocs del Principat. Això no ens ha d'estranyar, en considerar que aquella regió amb el Rosselló veí constitueix el nucli on radicaren els principals solars d'aquest llinatge. BIBLIOGRAFIA Gran Enciclopèdia Catalana. Div. vols. Ed. Enciclopèdia Catalana SA. Barcelona, 1969-2001 Els llinatges Catalans. Francesc de B. Moll. Ed. Moll. Mallorca, 1987. Diccionari General d'Heràldica. Armand de Fluvià i Escorsa. Pròleg de Martí de Riquer. 1ra edició, 1982 (2na edició en revisió). Ed. EDHASA. Barcelona, 1982. Els Primitius Comtats i Vescomtats de Catalunya. d'Armand de Fluvià i Escorsa. Bib. Univ. Ed. Enciclopèdia Catalana SA. Barcelona, 1989. Heràldica Catalana. Des de l'any 1150 al 1550. Martí de Riquer. 2 volums. Edicions dels Quadrens Crema. Barcelona, 1983 Diccionari Heràldic. Índex de les càrregues heràldiques dels escuts de l'Adarga Catalana. Armand de Fluvià i Escorsa. Ed. Virgili & Pagès, S.A. Lleida, 1987 EL SOLAR CATALÁN, VALENCIANO Y BALEAR. por A. y A. Garcia Garraffa. 4 tomos. Colección Heráldica. Ed. Libreria Internacional, San Sebastian, 1968. Cavalleria catalana medieval 1177 - 1433. Cavallers catalans de l'edat mitjana, llurs armadures i senyals heràldics. Projecte i realització gràfica de Julià Mumbrú, textos d'Armand de Fluvià i prefaci de Martí de Riquer. Ed. Galerada, SCCL. Cabrera de Mar, 1998 Quinze generacions d'una família catalana. Per Martí de Riquer. Ed. Quaderns Crema. Barcelona, 1998 Els símbols dels ens locals de Catalunya. Ed. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2001. Escuts i banderes municipals, 1r volum 200 fitxes. Llibreries de la Generalitat. Preu 5.000 ptes. A la recerca dels avantpassats. Manual de genealogia. d'Armand de Fluvià i Escorsa. Ed. Curial. Barcelona, 1995 Diccionari Heràldic. Índex de les càrregues heràldiques dels escuts de l'Adarga Catalana (1753). Ed. Virgili & Pagès, S. A. Lleida, 1987. Armand de Fluvià i Escorsa Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya. Per Armand de Fluvià i Escorsa. Bib. Univ. Ed. Enciclopèdia Catalana SA. Barcelona, 1989. Els Barrafon de Fraga. de Valerià C. Labara i Ballestar. Ed. Institut d'Estudis del Baix Cinca- IEA. Fraga, 1994 Vilafranca del Penedès. Pedres armeres, lloses i làpides sepulcrals del claustre de St. Francesc. d'Antoni Poyo i Creixenti. Ed. l'autor. Vilafranca del Penedès, 1991. Els Cognoms del Maresme. Primera meitat del segle XVI. Per Adrià Canal i Moré. Ed. Sírius Edicions, Barcelona, 1997. Repertori de Grandeses, Títols i Corporacions Nobiliàries de Catalunya, per Armand de Fluvià i Escorsa. Ed. Virgili & Pagès, de Lleida, 1998. per Armand de Fluvià i Escorsa. Ed. Virgili & Pagès, de Lleida, 1998. Els quatre pals. L'escut dels comtes de Barcelona, per Armand de Fluvià i Escorsa. Ed. Rafael Dalmau. Episodis de la Història, núm. 300. Barcelona, 1994 Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya. Per Lluís de Bru de Sala i de Valls i Armand de Fluvià i Escorsa. Ed. Juventut S. A. Barcelona, 1998 Els Nobles de Tortosa, segle XVIII. Per Salvador J. Rovira i Gómez. Centre d'Estudis Francesc Martorell. Tortosa, 1999